El nyu a la butaca us dóna la benvinguda. Duu barnús i forma part dels cercles més emblemàtics de l'aristocràcia de Praga. Mira que en dic, de parides. I ja sé que estic molt pesat amb el nyu. Haurem de canviar d'animal. Una girafa, potser.

Sí, amics i amigues. Per fi em decideixo a escriure quatre ratlles, per fi inicio d'una maleïda vegada aquest blog que em vaig ficar com a deures, una obligació... per estimular la creativitat, ficar en ordre el batibull d'idees del cap i tot això.

Com a mínim us prometo actualitzacions amb regularitat.

Us deixo amb el meu últim escrit, un breu relat de terror amb què inaugurarem aquest racó literari i de reflexió. I perdoneu si avui no faig gala del meu pèssim però simpàtic humor càustic. Depèn del dia, tu.

Pedaços (de selva lunar)

Vora uns deu anys de sang corrent pel seu cos, un cos fràgil –com tot cos humà– però alhora jove i fort, amb les llavors immanents de tota una vida on deixar-hi créixer arrels i branques.
En Miquelet havia tret a passejar el seu gossàs: un immens golden daurat d’aquells que tant solien aparèixer als anuncis de pinso caní dietètic que deixarà ben sa i llustrós el seu millor amic pelut. Era ja prou gran, o com a mínim això havien deliberat i decidit els seus papes, per sortir al vespre a complir les seves obligacions com a amo.
El carrer era desert, quasi ningú hi transitava. Vivien en un barri força tranquil. Al parc de la vora, ídem, ni una ànima. “Així potser podré tenir-lo deslligat una estona. Que corri.”- pensà en Miquelet. Un fanal feia gala de la seva atípica intermitència: els seus feixos de llum groguenca anaven i venien nerviosament, un tic psicòtic que pertorbava les retines dels més agosarats. De cop i volta, un a un, els fanals morien esglaiats, com si la foscor els anés degollant amb fredor i en silenci. El gossàs, atent a l’entorn inhòspit que s’anava formant al seu voltant, reaccionà alarmat i comença a bordar escandalosament. Es deslliurà de la subjecció del seu guia turístic i corregué com mai vers enlloc. En Miquelet, expectant, amb la por impregnada al cos, es quedà garratibat enmig del carrer, enmig del no-res, amb les llums de la ciutat al darrera, ben lluny, pampalluguejant, cantussejant el tràfec de la metròpoli.
Gemecs i plors canins. L’animal havia caigut a una mena de fossat d’unes obres que es duien a terme per la zona: un col•lector gegant per a la fluïda circulació de l’aigua del clavegueram i de la pluja. En Miquelet tragué una llanterna que sempre duia a sobre i el cap, en aquest ordre. La bestiola anava coixa, però feia pinta d’estar bé. Descendí amb compte, ignorant la prohibició d’entrar-hi sense casc, a fi de recuperar el seu company de puces. Examinà la ferida de l’animaló, ara un pou fuetejant d’alegria. Res greu. En Miquelet agafà de nou i amb més força la corretja i es disposà a partir cap a casa. Es girà tot ell lentament. Davant seu s’alçava aquella gruta circular perfecta. Xiuxiueigs angelicals. Dolces melodies quasi inaudibles. Uns fils que el conduïen vers el resplendor verdós que naixia a l’altre extrem. Auguris d’un nou món. En Miquelet i el seu fals gos pigall prengueren un nou rumb.

Els més experts i inexperts literats ens expliquen que els pigmeus eren uns éssers fantàstics, pertanyents a la mitologia grega, que habitaven les regions més aïllades i desconegudes respecte a el que avui dia anomenem península Hel•lènica. Alguns deien que provenien de la Índia, altres afirmaven que la font del riu Nil era el seu hàbitat. Incongruències geogràfiques apart, la seva minúscula grandària constituïa la seva inconfusible peculiaritat; de fet, el mot pigmeu significa en grec clàssic “colze”, una mesura equivalent a tretze polzades. Fins i tot el poeta Homer ens relatà que les grues emigraven hivern rere hivern al país del pigmeus, els habitants del qual es veien obligats a defensar amb les armes els seus camps i conreus del perill aviar.
Molts segles més tard, justament el dinovè després de l’adveniment de Crist, quan els exploradors del Vell Continent s’endinsaren per primer cop per l’Àfrica negra, per les regions més ocultes de jungla i misteri edulcorades amb mites i llegendes i novel•lística d’aventures de dubtosa qualitat; es trobaren amb una colla de pobles indígenes de baixa estatura –un metre i mig d’alçària– que inevitablement confongueren amb els pigmeus dels grecs. D’aquí el perquè aquests pobles avui en dia continuen anomenant-se pigmeus, tot havent adquirit el mot una nova significació.

Obrí els ulls en la foscor, una foscor lunar que l’aclaparà i el pertorbà alhora. En Miquelet s’havia despertat enmig d’un inesperat entorn selvàtic nocturn. On era el seu estimat gosset? Què hi feia allà? Merda, què hi faig aquí? On sóc? On era?
Tinc por. Asma.
Mirin-lo, observin-lo. Brut, ensutzat, rebregat, esparracat, amb l’ànima esmicolada, feta bocins. Això és la por i el desconcert, això és (((el nostre dia a dia))) el primer pas cap a la metamorfosi.

L’horror romania als seus ullets indefensos. En Miquelet descobrí que es trobava rodejat per espectres vivents com ell. Blanca la pell, tots es dessagnaven amb parsimònia. Nens proscrits que havien sobreviscut al ritu malèfic, pàries sense rumb que havien estat rebutjats pels omnipotents (((pigmeus))) habitants d’aquells paratges. No havien superat l’acurat i estricte procés de selecció de qualitat. Es fixà en l’infant que tenia més a la vora. Exhalava un baf sense esma. Un rictus sorneguer deformava el seu rostre. Uns ulls enfonsats i injectats de sang comprenien que en Miquelet era un altre desgraciat. Ui el que t’espera.

Sol de nou. Els nens havien quedat molt enrere. Més asma, i esbufecs que glacen l’ànima. I per fi, en Miquelet intuí la seva presència. Els sentí i no els sentí. Xiuxiueigs. Es podia tallar la tensa atmosfera en llesques. Indefens, envoltat del futur assassí de la seva innocència. Sabia que tard o d’hora seria pres. Sabia que tard o d’hora seria la fi. El seu cor ja no ho podia suportar, li rebentaria en qualsevol moment. Tanta adrenalina no podia ésser bona. Desgraciat.

En Miquelet contemplava aterrit les mil i una ninetes hostils que l’envoltaven. Contemplava els lligams que el tenien subjecte. Spectabat. Cap dels (((pigmeus))) homenets havia pronunciat ni un sol mot intel•ligible. La seva penetrant mirada era suficient per comunicar-li que li esperava quelcom... important. Havia arribat l’hora del pacte, l’hora de la metamorfosi. Les metamorfosis d’Ovidi eren una fotesa, eren per a col•legiales, en comparació: aquest ritu iniciàtic caldria pagar-lo amb el vessament de la sang i la trepanació. Una sang que rajaria i regalimaria abundantment fins a deixar-lo sec. La transsubstanciació de la puresa de la sang, el seu vessament a la terra, per tal que la mare natura en capti i n’assaboreixi l’essència.
Es convertiria en un d’ells. Un de molts altres.

Heus ací l’esgarrifosa història, i no una altra, del perquè de les sobtades i successives desaparicions d’infants a la nostra ciutat nostrada. Serà el seu fill el següent? Podrà l’home deturar aquesta calamitat?
No. Res de finals sensacionalistes farcits de qüestions retòriques que perfilen l’horrible i tràgic desenllaç. Per (((en Miquelet))) al pigmeu, no n’era gens d’horrible. El seu nou jo degustava aquell canvi inversament i paradoxalment qualitatiu en la seva curta vida. Un retorn als orígens en tota regla. Una nova ànima animal l’omplia de vida, una ànima que el faria moure’s per instints. L’instint de la por, també? No, ell ja no tenia por, ni en tindria mai més. Tenia els seus nous companys, i ells tenien les armes de la natura. Diguem que se sentia feliç i realitzat; o potser ara era un ésser tan primari que la felicitat no formava part del seu repertori de connexions neuronals. Guanyava terreny la set de nova sang fugissera.