Sé que la quanitat de posts (i per tant, d'escrits) és summament enorme (ironiaironiaironia), però bé, com a mínim els dos únics textos d'aquest blog han sigut premiats amb més o menys èxit als concursos literaris on van ser presentats, tu.
Pedaços (de selva lunar) >> Segon Premi de Prosa Catalana 2006 als Premis Literaris Joan Bertran (els de l'institut, vaja). El premi consistia en un val de 30 euros per gastar en llibres.
i...
Un llop a la porta >> Accèssit als Premis Literaris Joan Fuster de Sueca. El premi consisteix en un lot de llibres.
Bé, un servidor es retira al seu búnker aeri, que té a mitges una partida de póker amb els seus gossos d'atura i altres bèsties mitològiques de temps ençà.
Bona nit, i bona sort.
Bona tarda. Com podeu comprovar, la regularitat dels meus posts és brutal, eh? Ja parlarem de temàtiques d'actualitat un altre dia, ara no tinc ganes d'escriure però si d'actualitzar. Us deixo amb un nou relat amb el qual he participat als premis literaris Joan Fuster.
PLAY
Quan et converteixes en un proscrit, en un ilota abjecte sense drets, què has de fer? O com a mínim, quin és el camí que amb més claredat se’t presenta davant el teu jo demacrat? La partença, fugir cap al desconegut, deixar enrere una vida de mediocritat, una vida de pecat, un passat, unes arrels, unes llavors. Tot.
Simplement fugir. El perquè? No hi ha un perquè.
Un llop a la porta
Un bé de Déu de núvols de fum sortien esperitats de la xemeneia boteruda de la locomotora, llampant i amb totes les ganes de partir per visitar puntualment totes les seves amants, sempre atapeïdes de més i més gent nòmada. L’interior de la màquina retrunyia, àvida de carbó, àvida d’emanar més i més vapor fins a blocar la llum del mateix sol.
Una figura embolcallada amb una llarga i elegant gavardina i barret, paraigües a la mà dreta i una rònega bossa de mà a l’altra, s’afanyava a entrar al penúltim vagó del ferrocarril fonedís, ja darrera la línia de sortida. El tret era imminent.
Havent trobat una cambra buida d’ànimes de conversa indesitjable, on poder estirar les cames i dormitar en silenci, decidí contemplar el paisatge que s’estenia a l’altra banda d’aquella imatge inversa seva enganxada a la finestra. L’estació inhalava l’espessa boira londinenca –sense ser-hi, a Londres– que omplia tots els seus racons, i els bafs de tants i tants viatjants a la caça d’aventures que algun dia podrien relatar amb un neguit al cor truncat per la nostàlgia. Ell no cercava precisament això. Què cercava?
La llum dels aplics de la cambra il•luminava unes faccions ferides pel traumàtic i massa accelerat pas del temps. Un estat de narcosi soporífer el tenia atordit al llindar de la seva peremptòria resurrecció. Havent recolzat el seu món a les espatlles durant tant de temps, és normal que estigués exhaust, amb ganes de dormir per sempre en un bressol on una mà perfumada i suau l’acaronés nit i dia mentre li cantusseja cançons de llunes damunt l’oceà.
Un insecte esclafat contra el paviment cimentat. Un sotrac indicava el reinici, el tren començava a esbufegar amb esforç i a agafar més i més velocitat. Una cadència d’ufs.
Havia mantingut dins l’oblit gairebé tota la seva vida sempre que podia. Un procés de selecció d’uns pocs records idealitzats, dolços i inesborrables, perdurava encara a la seva memòria, com una última bombona d’oxigen a la qual aferrar-s’hi.
La innocència de la infantesa s’esvaïa amb un pop com la mateixa bombolla que l’havia protegit amb tant d’esma, deixant pas a uns anys d’ara no en tinc ganes, ja ho faré demà; de positivisme i oblit obligat de preocupacions que damnen la precària línia de la felicitat dosificada; d’il•lusions i de visions d’un futur idealitzat i desconegut; de no hauria de pensar tant en aquest tema monotemàtic, de ni vellesa ni infantesa ni maduresa ni cap altra fotesa. El futur, malauradament, no arribà a les expectatives que prèviament s’havia marcat. Coses que passen. Tanmateix, poder fugir d’aquella ciutat plena d’immundícia era tot un regal, una benedicció.
Havia quedat tip, tip d’una vida cadavèrica que mai li havia reportat felicitat; tip d’una seguretat i una comoditat garantides per falsos somriures; tip de tants cors que havia esquerdat, ànimes que havia esmicolat, promeses que havia trencat, col•legues a qui havia traït; tip dels apotecaris malnats que sempre li receptaven les mateixes medecines inútils amb la lluïssor de l’engany al fons dels seus ulls; tip d’aquella ciutat tísica que devorava l’alegria i la bondat dels homes; tip d’aquell odiós buit interior que el rosegava dia rere dia, fruït de la decepció i de la desesperança; tip de tantes boques pudents de mentida; tip de tants petons que mai havien deixat empremta als seus llavis; tip d’encomis i abraçades i punyals a l’esquena; tip de pseudointel•lectuals que mentre s’acaricien les barbes amb vehemència et donen la fórmula del coneixement absolut; tip dels pronoms personals; tip de contemplar com la sang que embrutava les seves pròpies mans s’escolava per l’aigüera, tip de... no ho sap ni ell mateix, pobret. Tip de què?
Però per molt tip que estigués, creia falsament i amb convicció que, en el fons, els errors els havia comès ell i no els altres. Potser ja havia passat el moment idoni per a la redempció, però ara una nova oportunitat –potser immerescuda, potser no– li havia estat concedida, i no la desaprofitaria. Una simfonia del nou món. L’inici d’una nova vida, desdir-se del passat. Esbudellar el buit existencial.
Pluja, vapor i velocitat. L’exprés amb destinació desconeguda corria veloç com una fletxa, sense aturador, deixant enrere paisatges rurals de postal, farcits de vaques i casetes adorables de color vermell sobre fons verd tacat de pluja, vapor i velocitat. I vet-ho aquí, que mentre travessava un gegantí i majestuós pont suspès, d’esquelet d’acer indestructible, aquest explotà amb un pum! eixordador que perforà els seus timpans. La destrucció. El ferrocarril i les restes del pont queien flamejant, a l’encop, queien vers el llac sota seu, un matalàs aparentment tou i esponjós. La destrucció sobtada d’uns somnis, un món que queia als seus peus. L’impacte contra l’aigua fou realment dolorós. Portes i finestres estaven blocades per aquella pasterada de metall. Entrava aigua per tot arreu. Aquell incessant xiscle agut li rebentaria el cap, i la cambra s’inundaria del tot en un no-res.
El terror inundà la seva esglaiada ànima. Sangglaçat. Furiós.
“La mort juga amb trenets, pel que es veu. Ara mateix deu estar tancada al seu soterrani. I fixa’t tu, ha ficat un petardet al pontet per on havia de passar el meu trenet de joguina. Però jo no sóc de joguina, maleït sia! No vull morir, ara no. Heu tingut mil oportunitats en què no m’hauria importat gens, però ara no, ara que torno a sentir-me viu, més viu que mai. Ara que ja no tinc fils que em subjecten. No.” Tinguem clar que aquest enfilall de pensaments és merament orientatiu, una mostra representativa de l’abstracció de l’horror d’una ment que veu com tot es desfà al seu voltant; hom no pensa amb tanta claredat quan mira directament als ulls a la mort, o més aviat al revés: quan la mort et mira directament els ulls.
I el nivell de l’aigua pujava inexorablement. Un compte enrere que subjectava d’un fil prim els seus últims minuts de vida.
“No vull morir. No penso morir. No penso morir. No penso morir. No penso morir. No penso morir. No penso morir. No penso morir. No penso morir. No penso morir. No penso morir. NO.”
Estimat diari:
Ja n’estic tip de la maleïda veïna de dalt i les seves fugues torrencials d’aigua (beneïda, de ben segur, és tan religiosa...). Les goteres ja comencen a tocar-me una mica els nassos, i no m’inspiren massa a l’hora d’escriure. O sí, espera, espera: “un degotall monòton d’infortunis turmenta la meva existència finita dels collons...” Mare que la va... He anat a visitar-la per enèsima vegada. Aquest cop era que no havia fet servir pastilles anticalç (recomanades per tots els fabricants i veïnes del barri, m’ha aclarit amb aquella cara de pàmfila) i és clar, la seva desgraciada rentadora ha passat a millor vida, al cel de les rentadores, vaja. Segur que demà la veurem a les necrològiques. I amb una mica de sort veurem també a la seva propietària, tu. Toquem fusta.
Bé, pràctiques de vodú a part, ahir em va passar una cosa ben estranya mentre redactava. Va ser realment curiós... Resulta que estava narrant la mort sobtada del protagonista dels meus escrits (el que porto dies i dies treballant-hi), quan de sobte la ploma em va saltar dels dits, així de cop. Vaig agafar-la de nou per reprendre l’escriptura i la plometa s’havia trencat, tot vessant tinta a raig. Quin merder! Se’m van tacar els pantalons i tot. I corre cap a la bugaderia... ai, no, la tintoreria... Resumint: no vaig poder acabar el capítol ni res. I avui tampoc he pogut: que si faxos, reunions d’última hora amb l’editor, urgències escatològiques, exèrcits de patracols i ronya publicitària envaint casa meva (fixa’t, avui m’han comunicat solemnement que he guanyat un apartament amb vistes a Vladivostok). Ja ni m’he atrevit a tornar-hi, ja sé que succeirà alguna cosa que m’ho impedirà; m’he llevat amb el peu esquerre avui. Sembla una mena de complot diví, una maledicció faraònica que acabarà podrint els meus dits. O potser és simple sequera d’idees.
Estimat diari:
Passo de relats i escrits fins d’aquí uns dies. Em veig massa insegur per continuar després d’aquests dies tan pèssims... Definitivament, necessito uns dies de descans.
Canviant de tema, que feia temps que volia comentar-ho... Últimament els meus somnis són... no ho sé, rars, paranoics, d’un bizarrisme indescriptible. És com si algú m’hagués ficat al cap un Dalí o un Buñuel escorrent-se les vint-i-quatre hores, no sé si m’explico. Als meus somnis, el món és un devessall de sense sentits on la ment em juga males passades; i sí, ho sé, sé que és la meva ment, sé que tot és producte de la meva imaginació malaltissa, massa hores de televisió de petit i tota la pesca. Però per a la salut del meu cervellet, és com si fos real. És real. Massa real. “No n’hi haurà per tant!”, hom podria pensar. Ficaré uns quants exemples: als meus somnis... els núvols de vapor escupen trens, els micos pateixen mixomatosi, la morfina és un estimulant que es ven als concessionaris, un teixó és el president de la monarquia xinesa i els nostres porus de la pell s’encarreguen de les funcions clorofíl•liques. Ah, i el menjar per a cavalls encapçala el vèrtex de la meva piràmide alimentària. Són alguns dels primers que m’han passat pel cap.
Un altre exemple? El somni d’avui, escoltin. Anava pel bosc, un bosc fosc però d’un verd intens, un bosc d’aquells mil•lenaris, amb olor de ningú ha gosat mai endinsar-s’hi.. Els ocellets cantaven el Lux Aeterna de Ligeti. I jo ben content, passejant com qui va a buscar el pa. I de cop una munió de cadires potes amunt apareixen al meu davant, disposades a devorar-me. Avançaven a marxes forçades, a batzegades, com si un muntador hagués tret fotogrames del film surrealista que visionava. I mentre fugia d’elles, el meu voltant mutava contínuament: corria per grans ciutats, per passadissos interminables, per despatxos, deserts, pols i jungles. I tenia al ramat de cadires al meu darrere, encara. I vinga amb Ligeti, què pesats, els ocellets. I de cop, la foscor ho envaeix tot. Es comença a dibuixar la silueta d’un home, un home que duu un conjunt ben elegant, d’etiqueta, i una màscara de llop. Truca a una porta enmig del no-res. I jo li dic: “Llop dolent, endugui’s els meus fills, endugui-s’ho tot, les meves targetes de crèdit, el que sigui... però no em truqui més. Li ho suplico.” –Sanglotava.– “No em truqui més.” I el llop es treu la màscara i ELL apareix davant meu. El protagonista dels meus escrits. Ell.
Ell.
Estimat diari:
No puc escriure. No puc. I ara se m’apareix cada nit en somnis. El llop. Ell.
Estimat diari:
Crec que m’estic tornant un boig, un psicòtic, la realitat se’m deforma. El veig estant despert.
Vull dir que ara ha saltat dels meus somnis fins al meu hàbitat. No podria ser esquizofrènia? No ho sé. Hauria d’anar a veure un psiquiatra, per tal que em tanquin o em recepti alguna cosa, drogues o el que sigui... però tinc por de sortir de casa, ell em deu estar esperant a fora... I també he intentat trucar algú... però m’han tallat la línia. Segur que ha sigut ell.
Ell ho sap. Sap que estat jo. I ara vol revenjar-se el fill de puta.
Ja sé que li he fet passar magres, que podria haver esbossat un personatge menys desgraciat, que hauria pogut relatar una història de flors i violes, sexe desenfrenat i aventures còsmiques, però les meves decisions no admeten rèplica!
No sóc un assassí, dimonis, ni ho he sigut mai. Bé, tècnicament, no ho sóc: encara no és mort. Encara. Si el mato, ja no m’emprenyarà més. En el fons, odia ser un perdedor. Odia ser com jo, no vol ser com jo. I jo no vull ser com ell.
No vull ser com jo.
Això s’ha convertit en una guerra, i la meva ploma és la meva arma. Jo ja estic cavant la meva trinxera, i veig clar que els combats seran sagnants, oh i tant! Amb què em vindràs, tu? Gas mostassa per quan vagi al lavabo? Prepara’t. Ui, ja veuràs. Et mataré jo abans. I no serà una mort ràpida i sense dolor, sinó lenta i horrible. Faré que t’arrenquin la pell a tires. Faré que jo t’arrenqui la pell a tires. T’ho mereixes per rebel, per inconformista. És el teu destí. Jo sóc el teu destí. Jo sóc Déu. I la meva voluntat es compleix i es complirà sempre. I ho lamento molt si no hi estàs d’acord, però ja t’ho he dit: no pots escapar de la meva voluntat. Seré jo qui fiqui el punt i final.
Estimat diari:
El tinc aquí emmordassat. Sí, aquí al darrere. Assegut a una cadira. Em volia degollar mentre mig dormia, el malparit. Però ara ja és meu. No es volia revenjar? Ara em revenjaré per tot el que m’ha fet passar aquest mitja merda. Nyicris, que ets un nyicris.
Tens gana? Estàs malaltó? Pobret meu, crec que s’ha desmaiat, no deu poder suportar-ho...
Ja m’he rumiat el que li espera al meu llopet. Patirà. Patiràs, llopet.
Tinc l’arma de foc a punt aquí el meu costat, per quan me’n cansi d’ell definitivament; la cirereta del pastís, un final apoteòsic. Sigui com sigui, ara és el meu torn, ara sóc jo l’encarregat del sacrifici als déus, al teu déu.
Quin llopet més bufó.
Aquell dia fou l’últim que escrigué, l’últim que vomità tinta per narrar la seva dèria fatal.
El trobaren mort al seu estudi. Tot apuntava al suïcidi: s’havia disparat un tret al cap. Blow your mind, que diuen els anglosaxons. Doncs no, els senyors policies anaven ben errats: un tret arran de pell deixa cremades al voltant de la ferida de bala, i no n’hi havia cap ni una. Quina badada! A més, què hi pintaven, sinó, aquelles cordes rosegades i aquella cadira? Els senyors policies per sort se’n van adonar que hi havia alguna cosa que fallava, que no quadrava gens ni mica. Que es preparin les caputxetes.
El nyu a la butaca us dóna la benvinguda. Duu barnús i forma part dels cercles més emblemàtics de l'aristocràcia de Praga. Mira que en dic, de parides. I ja sé que estic molt pesat amb el nyu. Haurem de canviar d'animal. Una girafa, potser.
Sí, amics i amigues. Per fi em decideixo a escriure quatre ratlles, per fi inicio d'una maleïda vegada aquest blog que em vaig ficar com a deures, una obligació... per estimular la creativitat, ficar en ordre el batibull d'idees del cap i tot això.
Com a mínim us prometo actualitzacions amb regularitat.
Us deixo amb el meu últim escrit, un breu relat de terror amb què inaugurarem aquest racó literari i de reflexió. I perdoneu si avui no faig gala del meu pèssim però simpàtic humor càustic. Depèn del dia, tu.
Pedaços (de selva lunar)
Vora uns deu anys de sang corrent pel seu cos, un cos fràgil –com tot cos humà– però alhora jove i fort, amb les llavors immanents de tota una vida on deixar-hi créixer arrels i branques.
En Miquelet havia tret a passejar el seu gossàs: un immens golden daurat d’aquells que tant solien aparèixer als anuncis de pinso caní dietètic que deixarà ben sa i llustrós el seu millor amic pelut. Era ja prou gran, o com a mínim això havien deliberat i decidit els seus papes, per sortir al vespre a complir les seves obligacions com a amo.
El carrer era desert, quasi ningú hi transitava. Vivien en un barri força tranquil. Al parc de la vora, ídem, ni una ànima. “Així potser podré tenir-lo deslligat una estona. Que corri.”- pensà en Miquelet. Un fanal feia gala de la seva atípica intermitència: els seus feixos de llum groguenca anaven i venien nerviosament, un tic psicòtic que pertorbava les retines dels més agosarats. De cop i volta, un a un, els fanals morien esglaiats, com si la foscor els anés degollant amb fredor i en silenci. El gossàs, atent a l’entorn inhòspit que s’anava formant al seu voltant, reaccionà alarmat i comença a bordar escandalosament. Es deslliurà de la subjecció del seu guia turístic i corregué com mai vers enlloc. En Miquelet, expectant, amb la por impregnada al cos, es quedà garratibat enmig del carrer, enmig del no-res, amb les llums de la ciutat al darrera, ben lluny, pampalluguejant, cantussejant el tràfec de la metròpoli.
Gemecs i plors canins. L’animal havia caigut a una mena de fossat d’unes obres que es duien a terme per la zona: un col•lector gegant per a la fluïda circulació de l’aigua del clavegueram i de la pluja. En Miquelet tragué una llanterna que sempre duia a sobre i el cap, en aquest ordre. La bestiola anava coixa, però feia pinta d’estar bé. Descendí amb compte, ignorant la prohibició d’entrar-hi sense casc, a fi de recuperar el seu company de puces. Examinà la ferida de l’animaló, ara un pou fuetejant d’alegria. Res greu. En Miquelet agafà de nou i amb més força la corretja i es disposà a partir cap a casa. Es girà tot ell lentament. Davant seu s’alçava aquella gruta circular perfecta. Xiuxiueigs angelicals. Dolces melodies quasi inaudibles. Uns fils que el conduïen vers el resplendor verdós que naixia a l’altre extrem. Auguris d’un nou món. En Miquelet i el seu fals gos pigall prengueren un nou rumb.
Els més experts i inexperts literats ens expliquen que els pigmeus eren uns éssers fantàstics, pertanyents a la mitologia grega, que habitaven les regions més aïllades i desconegudes respecte a el que avui dia anomenem península Hel•lènica. Alguns deien que provenien de la Índia, altres afirmaven que la font del riu Nil era el seu hàbitat. Incongruències geogràfiques apart, la seva minúscula grandària constituïa la seva inconfusible peculiaritat; de fet, el mot pigmeu significa en grec clàssic “colze”, una mesura equivalent a tretze polzades. Fins i tot el poeta Homer ens relatà que les grues emigraven hivern rere hivern al país del pigmeus, els habitants del qual es veien obligats a defensar amb les armes els seus camps i conreus del perill aviar.
Molts segles més tard, justament el dinovè després de l’adveniment de Crist, quan els exploradors del Vell Continent s’endinsaren per primer cop per l’Àfrica negra, per les regions més ocultes de jungla i misteri edulcorades amb mites i llegendes i novel•lística d’aventures de dubtosa qualitat; es trobaren amb una colla de pobles indígenes de baixa estatura –un metre i mig d’alçària– que inevitablement confongueren amb els pigmeus dels grecs. D’aquí el perquè aquests pobles avui en dia continuen anomenant-se pigmeus, tot havent adquirit el mot una nova significació.
Obrí els ulls en la foscor, una foscor lunar que l’aclaparà i el pertorbà alhora. En Miquelet s’havia despertat enmig d’un inesperat entorn selvàtic nocturn. On era el seu estimat gosset? Què hi feia allà? Merda, què hi faig aquí? On sóc? On era?
Tinc por. Asma.
Mirin-lo, observin-lo. Brut, ensutzat, rebregat, esparracat, amb l’ànima esmicolada, feta bocins. Això és la por i el desconcert, això és (((el nostre dia a dia))) el primer pas cap a la metamorfosi.
L’horror romania als seus ullets indefensos. En Miquelet descobrí que es trobava rodejat per espectres vivents com ell. Blanca la pell, tots es dessagnaven amb parsimònia. Nens proscrits que havien sobreviscut al ritu malèfic, pàries sense rumb que havien estat rebutjats pels omnipotents (((pigmeus))) habitants d’aquells paratges. No havien superat l’acurat i estricte procés de selecció de qualitat. Es fixà en l’infant que tenia més a la vora. Exhalava un baf sense esma. Un rictus sorneguer deformava el seu rostre. Uns ulls enfonsats i injectats de sang comprenien que en Miquelet era un altre desgraciat. Ui el que t’espera.
Sol de nou. Els nens havien quedat molt enrere. Més asma, i esbufecs que glacen l’ànima. I per fi, en Miquelet intuí la seva presència. Els sentí i no els sentí. Xiuxiueigs. Es podia tallar la tensa atmosfera en llesques. Indefens, envoltat del futur assassí de la seva innocència. Sabia que tard o d’hora seria pres. Sabia que tard o d’hora seria la fi. El seu cor ja no ho podia suportar, li rebentaria en qualsevol moment. Tanta adrenalina no podia ésser bona. Desgraciat.
En Miquelet contemplava aterrit les mil i una ninetes hostils que l’envoltaven. Contemplava els lligams que el tenien subjecte. Spectabat. Cap dels (((pigmeus))) homenets havia pronunciat ni un sol mot intel•ligible. La seva penetrant mirada era suficient per comunicar-li que li esperava quelcom... important. Havia arribat l’hora del pacte, l’hora de la metamorfosi. Les metamorfosis d’Ovidi eren una fotesa, eren per a col•legiales, en comparació: aquest ritu iniciàtic caldria pagar-lo amb el vessament de la sang i la trepanació. Una sang que rajaria i regalimaria abundantment fins a deixar-lo sec. La transsubstanciació de la puresa de la sang, el seu vessament a la terra, per tal que la mare natura en capti i n’assaboreixi l’essència.
Es convertiria en un d’ells. Un de molts altres.
Heus ací l’esgarrifosa història, i no una altra, del perquè de les sobtades i successives desaparicions d’infants a la nostra ciutat nostrada. Serà el seu fill el següent? Podrà l’home deturar aquesta calamitat?
No. Res de finals sensacionalistes farcits de qüestions retòriques que perfilen l’horrible i tràgic desenllaç. Per (((en Miquelet))) al pigmeu, no n’era gens d’horrible. El seu nou jo degustava aquell canvi inversament i paradoxalment qualitatiu en la seva curta vida. Un retorn als orígens en tota regla. Una nova ànima animal l’omplia de vida, una ànima que el faria moure’s per instints. L’instint de la por, també? No, ell ja no tenia por, ni en tindria mai més. Tenia els seus nous companys, i ells tenien les armes de la natura. Diguem que se sentia feliç i realitzat; o potser ara era un ésser tan primari que la felicitat no formava part del seu repertori de connexions neuronals. Guanyava terreny la set de nova sang fugissera.
